Aquesta setmana sembla que m’hauria d’haver quedat a casa. A l’endemà de l’atropellament que vaig patir mentre anava en bicicleta a jugar un partit amistós de futbol sala, tenia un altre partit de futbol, però de futbol 7 i amb l’equip de la feina Grupo Intercom. Anàvem guanyant 1-3  però ens van remuntar i es van posar per davant per la mínima. Al darrer minut del partit, en una ocasió manifesta de gol, vaig xutar amb la cama esquerra al mateix moment que algú de l’altre equip en un intent desesperat d’evitar el gol em va fer una dura entrada al turmell dret, sobre el qual jo recolzava tot el pes del cos. Me’l va tòrcer completament i vaig quedar a terra regirant-me de dolor. Entre dos em van carregar fins a la banda, i l’àrbitre va fer continuar el partit, sense xiular falta!!! Al·lucinant! Mentre intentava descordar-me la bota es va acabar el partit; derrota per 3-4 i lesionat 🙁

En treure’m la bota i la mitja, es va veure el meu turmell ja ben inflat. Em van portar a coll i be fins al vestidor perquè no podia tocar amb el peu a terra. Afortunadament em van portar fins a casa i abans de tractar-me vaig fer unes fotos (que podeu veure fent clic sobre la imatge). Em vaig posar gel durant una hora ben bona i pomada; es van fer més de la una de la nit. En llevar-me al matí següent havia baixat un xic la inflamació, però seguia amb el turmell gros. Per tant vaig anar al metge, i aquí va començar l’odissea!! Sobre les 10 vaig sortir de casa, caminant lentíssim, coixejant per evitant recolzar el peu dret. Vaig pujar al bus i fins al CAP. Allà em va mirar una infermera, que em va derivar a la cua pel metge d’urgències. Hi havia gent queixant-se que portava més de dues hores esperant 😕 Finalment em va tocar a mi, ja a la una, i després d’examinar-me em va dir que anés a fer-me unes “plaques” (radiografies). Resulta que no tenen aparells per fer-ho allà i vaig haver d’anar (coixejant) fins a l’hospital de Maternitat que hi ha al darrere, a uns 400 metres. Van trigar a fer-me-les i en tornar a la doctora del CAP amb les radiografies aquesta ja no hi era, quan m’havia dit que “aniria mirant si em veia, que no calia que fes cua de nou”. Eren més de les dues i no hi havia ningú per allà, ni metges. Vaig preguntar i em van dir que esperés fins les 15h! Genial, i sense dinar, amb allò super inflat i a esperar… A les 15:02 em visita un metge i em diu que el lligament ha estirat del peroné i ha arrencat un trosset d’aquest os. Ell creu que m’haurien d’enguixar i com que allà tampoc ho fan m’envia al carrer València. Perfecte, 4 hores després, sense dinar i sense que m’hagin fet res (a part de radiografies i la seva avaluació) ara he d’anar a un altre lloc… Sort que ja havia trucat al meu pare perquè em vingués a buscar amb un entrepà.

Arribem allà, ens fan esperar més estona encara i per fi em criden. Una doctora que semblava novella em fa una avaluació (la quarta del dia) i ja es nota que dubta. Marxa a mirar les radiografies i torna amb una altra doctora, aquesta molt professional. M’explica que el lligament ha estirat de l’os, com si treus un tac d’una paret i salta la pintura o un tros de paret més gros. Decideix que amb aquesta inflamació millor em faran un embenat compressiu i en una setmana ja es veurà si cal enguixar o no. Em punxen a la panxa per fer la sang més líquida i evitar coagualacions, em recepten aquest medicament i dos més i ja podem marxar. Ja són les sis de la tarda!!!

Quina odissea de dia, mare meva!! He faltat a la feina per fer la jornada laboral als centres mèdics… que divertit. Sort que he tingut el cub de Rubik amb mi i m’he distret bastant 😛